ARRE Protectora de Cavalls L’origen del cavall L’evolució del cavall s’evidencia mitjançant l’estudi dels fòssils trobats. Els equins a l’igual que tots els unglats provenen dels condilartres, aquest evoluciona 15 milions d’anys després cap a un herbívor que media entre 20 i 40 cm. d’altura i uns 60 cm. de llarg,  s’anomena hiracoteri (bèstia semblant a una dama, en llatí) o eohippus (cavall de l’alba), visqué a Amèrica del Nord fa 55 milions d’anys, se’l considera el membre més antic conegut dels èquids, molts subgèneres d’aquest no es van adaptar bé al medi i es van extingir. L’eohippus, era un animal petit de la mida d’un gos, amb el dors… Continua la lectura →

EL PIRINEU AL NATURAL Projecte nius: el seguiment de la nidificació de les aus Amb l’arribada de la primavera, els ocells s’han embrancat en la tasca més important del seu cicle biològic anual, és a dir, reproduir-se. Totes les altres fases de la seva existència són importants per la seva supervivència (migració, muda, alimentació) però perpetuar el gens i assegurar la continuïtat de l’espècie és absolutament crucial des d’una perspectiva evolutiva, així que no és estrany veure que els ocells estan ara esverats i excitats d’una forma que no és habitual. L’època de nidificació, a més, és un dels períodes més crítics en les espècies vulnerables o en perill d’extinció.… Continua la lectura →

Indicadors al canvi climàtic Les glaceres són un tret distintiu de l’alta muntanya, són elements que li confereixen un encant especial per a excursionistes, naturalistes i científics, i els Pirineus, no en són una excepció. D’ençà de la fi de la darrera glaciació, però, ara fa 18.000 anys, les glaceres pirinenques, amb llengües de gel que arribaren fins els 40 km de longitud, es refugien actualment als circs més alts de la serralada.  Són l’últim reducte d’aquelles grans llengües de gel que cobrien el nostre Pirineu Català, convertint-se en autèntiques peces de museu de la nostra historia geològica.   Aquestes masses de gel es troben ja en retrocés des de… Continua la lectura →

PREVISIÓ D’ALLAUS Darrerament, la pràctica de l’excursionisme hivernal al nostre país disposa de més adeptes, itineraris, passejades, curses, aquest fet fa que també cada vegada es prenguin més precaucions vers la nostra seguretat a la muntanya, tot i així no cal baixar la guàrdia ja que les allaus no avisen. Alhora de preparar un sortida hivernal, ja sigui amb esquís de muntanya o amb raquetes, cal tenir en compte un seguit de variables que poden condicionar la nostra seguretat pel que fa a les allaus Per tal d’ajudar-nos en aquesta tasca , el guia suís Werner Munter va definir, ara ja fa uns anys,  el mètode del 3×3. Aquest mètode… Continua la lectura →

EL PIRINEU AL NATURAL És hora d’omplir de vida els nostres horts, jardins i terrasses!   El passat 21 de març va tenir lloc l’equinocci de primavera, un dels dos moments de l’any en què el sol creua l’equador celeste, i la nit i el dia tenen la mateixa durada a tot el món excepte en els pols. A l’hemisferi nord marca el pas de l’hivern a la primavera, amb un notable augment del número d’hores de llum. Aquest canvi en el fotoperíode (durada del dia i la nit) a 12 hores és el responsable de marcar els ritmes en el cicle vital de plantes i animals, en aquest cas… Continua la lectura →

EL RACÓ DEL NATURALISTA Equip educatiu Món Natura Pirineus – Les Planes de Son El Vesc, la planta de la bona sort “Vaig al bosc i busco vesc i visc del vesc que busco al bosc” Potser us sorprendrà amics lectors, que en ple mes de març adrecem un article a un ésser viu que hom relaciona amb el Nadal. Qui no ha regalat alguna vegada un ramell de vesc en dates nadalenques per lliurar la bona sort? i es que aquesta, és una espècie singular i curiosa amb un cicle biològic el qual inicia la seva floració a inicis de primavera. El Vesc (Viscum album), és una planta semiparàsita… Continua la lectura →

EL PIRINEU AL NATURAL Ocells dels Jardins: els ocells més propers sota control Sovint ens preocupem molt de tenir inventariades les poblacions d’ocells emblemàtics, com el trencalòs, el gall fer o la perdiu blanca, per posar només alguns exemples d’ocells de muntanya. En canvi, paradoxalment, moltes vegades en sabem molt poc sobre espècies freqüents que trobem cada dia, com el pardal comú, el verdum o el rossinyol. Hi ha infinitament menys publicacions sobre el pardal, l’espècie d’ocell més abundant de Catalunya amb més d’un milió de parelles, que del trencalòs, que no arriba als cent individus. És lògic que les aus comunes despertin menys interès però no que en tinguem… Continua la lectura →