Ja és un tòpic dir que el cinema ens permet “viure altres vides”. Una pel·lícula ens pot traslladar a llocs remots on possiblement mai anirem o a èpoques passades perdudes per sempre en el temps. Podem, gràcies al cinema, sortir de la nostra indefugible primera persona, veure el món, els mons, a través d’altres ulls (els del director o els dels actors) i aconseguir que aquestes altres mirades, com tota mirada humana, ens diguin molt de nosaltres mateixos, potser més del que ens vindria de gust escoltar.
El cinema -encara que no només el cinema- intenta mitigar aquesta incapacitat humana que ens dificulta transcendir-nos i poder percebre la realitat d’una forma més àmplia, lluny de l’estreta perspectiva de l’individu, del jo, amb una ànsia, algú dirà, de veure el món com ho faria un petit Déu; “tal com és”, “tal com són les coses”.
I un dels aspectes de la realitat que ens està vedat és aquesta part de la nostra existència que es teixeix a les nostres esquenes, en altres vides que no són la nostra, però que afecta a la nostra vida personal. Una futura decisió en la vida d’un altre, algú que potser no coneixem i que potser està ara mateix assegut a la taula del costat del bar en què assaborim un cafè, pot ser decisiva en el rumb de la nostra vida, doncs som éssers socials i les nostres vides estan interconnectades.
Intentar fer-nos conscients d’aquesta realitat, propera però invisible, és el que fan una sèrie de pel·lícules des dels anys 90. Es tracta no solament d’acompanyar en les seves peripècies a un protagonista, alter ego de la nostra pròpia persona, com havia fet el cinema tradicionalment, si no que, més aviat , es tracta de trencar amb el concepte de protagonista solipsista, transcendir-lo. Transcendir-lo, però no tant per allunyar-nos d’ell, com ja havia fet el cinema que podem anomenar “coral”, sinó per entendre millor la seva vida, millor del que el mateix protagonista pot arribar a entendre-la. Per fer això, aquest cinema trenca amb l’estructura clàssica d’una història unitària, per fragmentar-se en múltiples línies temàtiques, punts de vista, tipus de vides que s’entrellacen entre elles fins a crear un tot tant ric com la realitat mateixa.
Són noves formes del cinema d’aproximar-se a la realitat, de poder captar i transmetre el que per nosaltres, per definició sempre protagonistes de les nostres pròpies vides, ens és ocult, i no obstant això, tant ens afecta. Les altres vides, les vides d’aquells amb els quals ens creuem i que continuen existint, sofrint, estimant, gaudint, quan nosaltres ja no som testimonis.
Un pioner de tot això ha estat en Robert Altman. Altman sempre ha estat amant d’un cinema coral, on el protagonisme de l’individu es dilueix per cedir pas al grup, però és a partir de Short Cuts (1993) que pròpiament podem parlar de l’inici d’aquest subgènere de Vides o Històries Creuades. A partir d’aquí seran molts els directors que faran la seva personal aportació a aquesta peculiar forma d’explicar històries. Alguns d’ells s’abonaran a la fórmula, convertint-se en autèntics especialistes. És el cas d’Alejandro Iñárritu amb la seva “Trilogia de la mort” (Amores perros, 21 gramos, Babel). El guionista d’aquestes tres obres Guillermo Arriaga tampoc abandonaria l’esquema quan va dirigir la seva pròpia pel·lícula, Lejos de la tierra quemada (2008). Paul Thomas Anderson oferirà Boogie Nights (1997), Magnolia (1999) o fins i tot en podríem incloure la seva òpera prima Sidney (1996). Per la seva banda de Paul Haggis tenim la oscaritzada Crash (1993) o la més recent En tercera persona (2013). Però malgrat que el de “vides creuades” sigui una troballa recent, hi ha un sorprenent precedent en 1932 amb Grand Hotel d’Edmund Goulding. Són molts encreuaments, alguns dels quals podrem reveure i (re)viure aquest gener a L’altreCine.
Puntuació: 3,33 de 5 - 3 Vots
Carregant ... - 2.026 visites[ Valora aquesta informació fent clic als estels ]
Si t'agrada aquest canal informatiu subscriu-te al RSS !
NOTA: El comptador de visites està actiu des de 02-2016
