L’Observatori de Mitjans i Suïcidi d’Obertament desperta un gran interès entre periodistes, entitas de salut mental i supervivents
Sobre el suïcidi se n’ha de parlar, amb cura, tacte i absolut respecte però hi ha molta necessitat de que les persones puguin naturalitzar-ho i demanar ajuda quan ho necessitin i en aquest sentit els mitjans de comunicació hi juguen un paper important.
El rol del periodisme està encara infrautiitzat en la prevenció del suïcidi i la lluita contra l’estigma de la salut mental. Aquesta és una de les principals conclusions a les que arriba aquesta nova edició de l’Observatori de mitjans d’Obertament. I és que si la consigna durant dècades ha estat “del suïcidi no se’n pot parlar”, des de fa uns anys és la pròpia OMS que recomana que se’n parli i concretament demana revisar les praxis als mitjans de comunicació pel seu efecte beneficiós en la prevenció i la lluita contra l’estigma.
Parlar obertament sobre el suïcidi serà un procés que pot ser complexe però que ja no té marxa enrere. Aquesta va ser una de les sensacions que va quedar ahir al vespre a l’auditori del Palau Macaya de Barcelona on va tenir lloc la presentació pública de l’informe “El suïcidi als mitjans” elaborat per l’associació Obertament i recolzat per les principals entitats de prevenció i acompanyament del suïcidi de Catalunya.
Prop d’un centenar de persones s’aplegaven ahir a l’acte organitzat per Obertament, fet que constata, per una banda, la necessitat que hi ha de parlar-ne per part de persones que han viscut l’experiència personalment o en el seu entorn proper. I per altra, l’interès que tenen els periodistes en poder conèixer més a fons quines eines i recursos poden tenir al seu abast a l’hora de donar cobertura informativa a una qüestió tan delicada que s’ha passat anys a les fosques.
Com podrien els mitjans de comunicació millorar la manera d’abordar la problemàtica? Primerament, tal i com apunta l‘informe, cal ser conscients que no qualsevol manera d’ informar sobre el suïcidi té un efecte positiu. I en aquest sentit les conclusions alerten sobre les línies vermelles que un periodista mai hauria de traspassar per tal de no promoure un efecte contagi: evitar el sensacionalisme, no explicitar el mètode, ni donar detalls sobre l’escenari. No especular sobre les causes o atribuir-ne una de sola quan el fenomen es molt més complex i multifactorial, i anar amb especial cura quan hi estan involucrats personatges famosos o son casos especialment prominents pel seu major risc de “contagi”.
D’altra banda, tenint clares aquestes consideracions, hi ha formes de parlar-ne que poden tenir un efecte beneficiós per a les persones més vulnrebles que poden estar travessant moments difícils. Donar missatges de buscar ajuda, de parlar-ne i que mostrin que existeix una probabilitat molt alta de recuperació i fer-ho de la mà de les persones que han passat per l’experiència i han refet la seva vida es considera un tractament positiu de la problemàtica.
En definitiva, normalitzar el fenomen perquè les persones no s’aïllin quan comencin a sentir els primers simptomes de malestar, que puguin compartir-ho amb el seu entorn, fins i tot si arriben a tenir pensaments de voler-se llevar la vida. Aquesta és la responsabilitat que tenen els mitjans de comunicació amb aquesta qüestió tan delicada: combatre l’estigma, trencar aquesta barrera que aïlla les persones quan senten un malestar o patiment emocional profund.
L’informe apunta que als mitjans de comunicació catalans hi ha molt de potencial doncs ara mateix la majoria de notícies sobre el suïcidi no tenen un to positiu. La qual cosa fa que, malgrat molts articles demostren cura i sensibilitat tant en la tria d’imatges com en l’abordatge del text o l’ús del llenguatge, encara hi ha un gran espai de millora. Sobretot pel que fa poder mostrar realitats silenciada com son les persones que han sobreviscut i es recuperen reprenenent el sentit o les ganes de viure. Casos que poden ajudar a encetar converses, testimonis que poden sevir de referents per tal que, tal i com deia ahir l’activista Pep Sotillos a la roda de premsa “la família que està mirant les notícies a casa pugui parlar-ne amb naturalitat. I la persona que està patint deixi d’amagar-se i demanar ajuda” I és que parlar-ne quan apareixen els primers signes de malestar o patiment, és el que pot reconduir la persona a salvar-se.
En la presentació de la tarda al Palau Macaya diversos testimonis del públic van voler compartir el seu cas amb les persones de la taula. Entre els ponents vam poder escoltar el poscionament periodístic d’Ana Macpherson redactora de salut de la Vanguardia, que assegurava que els activistes tenen la clau per acabar amb el tabú ja que pels periodistes no es fàcil abordar-ho, reconeixia, doncs el suïcidi és una cosa que ens fa por. La resposta va venir per part de Jofre Dodero, activista de lluita contra l’estigma de la salut mental, que afirmava haver-se estat molt de temps en silenci a causa del tabú, i com aquest fet l’ha afectat. Per això ha decidit començar-ne a parlar i animava als mitjans de comunicació a no tenir por, “si ho feu ens fareu més bé que mal” assegurava dirigint-se a la periodista. El punt de vista del familiar el va aportar Gloria Iniesta membre d’APSAS i especialista en dol que va voler destacar el poc ajut que ofereixen a la problemàtica les frases en sentit metafòric que sovint podem veure als mitjans i que frivolitzen el suïcidi. L’últim en intervenir va ser l’escriptor Mathhew Tree que, des de la seva experiència personal, alertava de que no se’n pot parlar de qualsevol manera doncs és un tema que afecta persones de molta mena i que és promogut per una diversitat de situacions i raons que no es poden simplificar.
Notícies Benestar i salut
Puntuació: 4,00 de 5 - 1 Vots
Carregant ... - 1.371 visites[ Valora aquesta informació fent clic als estels ]
Si t'agrada aquest canal informatiu subscriu-te al RSS !
NOTA: El comptador de visites està actiu des de 02-2016
