Han hagut de passar dos anys per a que el film de Derek Cianfrance, Blue Valentine s’estreni al nostre país. Sorprèn tractant-se d’una producció que va estar nominada a l’Oscar a la millor actriu (guardó que va anar a Natalie Portman) pel treball d’una Michelle Williams que treballa acompanyada d’una altra estrella emergent com és l’actor Ryan Gosling. El jove intèrpret va passar a ser considerat un actor de culte amb Drive (2011) però molts van dubtar del seu talent pel paper de conductor taciturn amb reminiscències a Alain Delon que es presentava de forma distant i freda al públic. Tot i així, Gosling ja havia deixat mostres de les seves capacitats a Half Nelson (2006) interpretant un professor de secundària addicte a les drogues.
L’obra estrenada per Cianfrane, un director procedent del món del documental, posa en evidència la química de la parella formada per Gosling i Williams en un registre dramàtic en què demostren sentir-se molt còmodes. El film explica la història d’un matrimoni, des del període previ a iniciar la relació fins a la separació. El guió firmat pel propi Cianfrance, decideix presentar aquest argument convencional d’una forma que acaba resultant innovadora. Com si donés la volta a un mitjó, Cianfrance decideix començar per l’etapa de decadència de la parella per explorar el seu passat i el seu futur. Aquest plantejament no és nou en el cinema, de fet el mateix Billy Wilder a Sunset Boulevard (El crepúsculo de los dioses, 1950) ja va situar la seqüència inicial en un estat avançat de la trama per a després iniciar una narració més lineal que doni sentit al film i més recentment a Memento (2000) Christopher Nolan ens explicava una història des de la perspectiva d’un personatge que perd la memòria contínuament i on la linealitat s’esfumava completament. Per tant, Blue Valentine no aporta res d’excepcional en aquest sentit, però en canvi la forma en que tot pren sentit de forma espontània i les brillants resolucions de guió fan que sigui un film excepcional en molts sentits.
Un aspecte que pot impactar a l’espectador és la franquesa amb que aborda unes situacions que rarament són mostrades a la gran pantalla amb aquesta franquesa i senzillesa. Ho fa sense caure en el ridícul ni en la sensibleria barata però alhora amb un tacte i uns diàlegs molt naturals i sincers. Blue Valentine ens parla d’uns temes universals que podrien caure en el tòpic però en canvi aconsegueix partir de situacions molt senzilles i quotidianes –els jocs d’un pare amb la seva filla, la presentació del promès a casa els sogres o la tristesa per la pèrdua d’un animal de companyia- per elevar-los a la categoria d’autèntic cinema. No falten les comparacions amb films que posen al descobert històries similars com Secretos de un Matrimonio (1973) o Dos en la carretera (1967) però l’obra de Cianfrance té un estil particular molt personal que la fa radicalment diferent a qualsevol altra. La seva posada en escena, a més, és extremadament moderna, i la seva fotografia combina escenes rodades càmera en mà pròximes al moviment Dogma amb d’altres molt més sòbries de gran bellesa plàstica. Blue Valentine és, doncs, un film amb força pròpia, que parteix d’unes premisses aparentment corrents per a aconseguir una obra formalment resplendent i amb una presentació, nus i desenllaç que s’entortolliguen per a donar lloc a una narració coherent i alhora original.
Fresc de cinema
Lluís Roy Gallart – unblocdenotes.wordpress.com
Puntuació: 4,75 de 5 - 16 Vots
Carregant ... - 1.788 visites[ Valora aquesta informació fent clic als estels ]
Si t'agrada aquest canal informatiu subscriu-te al RSS !
NOTA: El comptador de visites està actiu des de 02-2016
