SKATEBOARD
Durant els anys 50-60, els surfers californians, van muntar rodes de patins en fustes per baixar pels carrers amb força pendent i així poder imitar el surfing quan no hi havia suficient onatge en la mar. Els materials que s’utilitzaven al principi eren tant primitius (rodes de metall), que només es podia baixar per les voreres dels carrers. A principi de la dècada dels 70 es va utilitzar poliuretà en la fabricació de rodes (que té una gran capacitat d’adherència a qualsevol tipus de sòl: fusta, metall, ciment o formigó… i permet més velocitat), fet que va revolucionar el món del skate. A partir d’aquest moment es va estendre per tot el món, es va convertir en un esport formal, amb concursos, professionals, equips de marques, publicitat, revistes especialitzades…
Es va començar practicant “slalom”, “downhill” (descens) i “freestyle” (patinatge artístic en el terra pla).
Però aviat va néixer el “vertskate” que es va convertir en la modalitat més practicada. Es van començar a construir grans espais corbats de ciment, dissenyats especialment per a skateboard i s’anomenaven “skateparks” i que van donar pas a la modalitat de fer figures per sobre de la part vertical de la pista. A partir dels 80, l’interès per aquest esport es va extingir de sobte, encara que no va desaparèixer, mentre tant es van desenvolupar els monopatins de “freestyle” modalitat que va agrupar noves i sofisticades figures i es van salvar els antics vertskaters o verticalers gracies a les rampes de fusta, barates i fàcils de construir. Neix així el skatebording actual, amb les seves pròpies modalitats de concurs (jam) Stret Skate, Skate de Rampa, Freestyle, amb música pròpia (skaterock, thrash)… i que treu profit de les superfícies planes, cantells, desnivells i obstacles. Aquest esport no té normes especifiques. No hi ha cap estil ni figura obligatoris.
L’equip es simple i robust i no l’hi cal massa manteniment. La planxa, que quasi sempre és una taula de fusta de contraxapat de 7 làmines, té forma còncava i un “Kicktail” o cua (lleugerament inclinada amunt en la part posterior), amb rodes de poliuretà amb dos coixinets tancats amb un petit tub entre ells. Els rails (T-nuts), són unes tires de plàstic que permeten agafar la planxa en els salts. El Griptape és la capa antilliscant que hi ha en la superfície superior de la planxa per evitar que els peus rellisquin. S’ha d’utilitzar casc, genolleres i colzeres.
Existeix una gran varietat de monopatins en el mercat, però cal
comprar i assessorar-se bé en botigues especialitzades, ja que
molts no reuneixen les condicions adequades, han de ser de la
nostra mida i a més hem de decidir quina classe de skatebording
volem practicar. Generalment es venen muntats.
La practica es l’aprenentatge, la majoria de skaters estan disposats a compartir els seus coneixements amb els que comencen. Hem de conèixer les nostres limitacions i no intentar quelcom nou sense la
suficient preparació i seguretat. El “stret” es la millor manera de
començar. Al skater que va amb la cama dreta davant s’anomena
“goofy” i el que va amb l’esquerra “regular”.
Hi ha països on està prohibit aquest esport i ciutats en que no es
permès practicar-lo pel carrer. S’aconsella no patinar en llocs on
circulen cotxes, motos, bicicletes i respectar sempre als vianants.
Puntuació: 4,00 de 5 - 1 Vots
Carregant ... - 1.912 visites[ Valora aquesta informació fent clic als estels ]
Si t'agrada aquest canal informatiu subscriu-te al RSS !
NOTA: El comptador de visites està actiu des de 02-2016
